Madrid — Barcelona: una compatibilitat necessària
Era el febrer de 2001 quan l’expresident la Generalitat, Pasqual Maragall (i encara candidat a ocupar el càrrec) escrivia un article a la tribuna del diari El País ‘Madrid se va’. En ell, advertia de la capacitat d’absorció econòmica de la regió de Madrid en torn a la resta de l’Estat espanyol. En ple procés de globalització, Madrid arrossegava a través de l’efecte capitalitat moltes petites i mitjanes empreses creant el principal motor econòmic d’Espanya. Tot això, avalat pel govern d’Espanya.
Històricament, Madrid havia estat la capital política, però les principals àrees productives eren Barcelona, Bilbao i València. La despesa pública per part de l’Estat a l’any 2001 ja havia realitzat un procés de descentralització, passant d’un 85% de despesa central a un 51%. És més, políticament s’havia donat certa autonomia a les àrees abans esmentades amb l’Estatut a Catalunya, els fueros al País Basc i amb l’IVAM a València. Tot i així, Madrid segueix sent la capital econòmica, sobretot en els sectors d’innovació i nova economia (TIC).
Més endavant, Maragall torna a escriure al cap de dos anys un article amb característiques i contingut similars anomenat ‘Madrid se ha ido’. En ell, afirmava que aquest procés d’absorció de recursos de la capital avançava i no tenia aturador. En aquest segon article insistia en que no era una responsabilitat únicament dels poders econòmics, sinó que es tractava un factor de valors polítics de la classe política madrilenya. Sobretot en el Partit Popular madrileny, el qual va ser un gran propulsor del canvi polític a la Moncloa l’any 1996.
Aquesta situació s’ha mantingut fins a dia d’avui, fent que l’efecte capitalitat ja no sigui un factor determinant. Els experts afirmen que el fet de ser capital de l’Estat espanyol no suposa un greuge cap a la resta de comunitats gràcies al sistema de finançament autonòmic.
La densitat de població i la bona connexió amb la resta de regions de l’Estat espanyol són factors determinants. Si mirem les dades que ens proporciona el portal Newtral podem observar l’evolució de l’aportació al PIB nacional de Madrid en comparació amb Catalunya:
Les dades són clares i ens demostren el creixement exponencial de la regió madrilenya i com en els últims anys ha superat a una regió com Catalunya amb una economia diversificada i fins llavors, capdavantera de l’economia espanyola.
Demografia i burocràcia
Una àrea metropolitana com la madrilenya amb uns nivells de densitat tant elevats tenen com a conseqüència una major captació de capital i talent, ja que allà hi ha més posicions de treball, d’aquesta forma la megapolis de Madrid capta més inversió estrangera que altres regions amb nuclis productius més fragmentats i variats com País Basc i Catalunya. El professor Rodríguez-Pose (2020), a l’article ‘Intercambio de fortunas económicas: instituciones y el dominio cambiante de Barcelona y Madrid como hubs económicos’ ens explica com la capitalitat ha deixat tenir un efecte impulsor en el creixement de Madrid i més aviat es tracta de factors institucionals. Concretament, es refereix a les barreres burocràtiques per atraure talent extern i generar col·laboracions publicoprivades. La capitalitat si que va tenir efecte en la concentració de personal qualificat a Madrid, en un primer moment, que ara està veient aquests fruits en el desenvolupament econòmic.
Pressió fiscal
Un altre estudi, ‘Movilidad de los contribuyentes de rentas altas en respuesta a las diferencias regionales en los impuestos personales’ per Julio López Laborda y Fernando Rodrigo Sauco (2017) ens demostra com els ciutadans amb major renta poden optar per traslladar-se a aquelles regions en que la pressió fiscal sigui més baixa. L’estudi en qüestió afirma que els diferents nivells de fiscalitat autonòmic són un factor determinant alhora d’escollir on viuen els ciutadans amb les rentes més elevades. Madrid és la CCAA amb la pressió fiscal més baixa, mentre que Catalunya és la primera.
Capital administrativa
A diferència del model d’Alemanya, amb seus d’organismes públics repartits per diferents ciutats, Espanya té tots els ministeris a Madrid. La comunitat, amb 6,6 milions d’habitants, només representa el 14% de la població espanyola, però el 80% dels treballadors dels serveis centrals dels ministeris són a Madrid. La ciutat també acull una llarga llista d’entitats públiques: organismes reguladors, el poder legislatiu i judicial, les institucions polítiques i culturals, els centres d’investigació.
Si entrem en la diferenciació sobre organització territorial de l’administració que fa el professor Jacint Jordana entre el model unicèntric, aquells amb una capital clarament definida que és el motor econòmic de la nació-Estat i el policèntric, amb diversos motors econòmics repartits pel territori. Des de l’Estat espanyol es promou un model unicèntric, però estem clarament davant d’un model policèntric. Només cal mirar les estadístiques demogràfiques europees sobre demografia dels centres metropolitans, en que Madrid ocupa el 3r lloc del ranking, mentre que Barcelona és la 4ª.
L’Espanya buida
La població a Espanya ha augmentat al voltant d’un 38% des del 1975 fins a 2021, s’ha passat d’un país de 34,2 milions d’habitants a un altre de 47,3 milions, però no totes les zones han crescut de forma similar. Durant aquests anys la revolució econòmica que va viure ha tingut grans efectes en les regions rurals, tenint com a conseqüència migracions de l’àmbit rural a l’urbà. Per exemple, la província de Zamora durant aquest període ha perdut un 31% de la població. Segons un informe del Banc d’Espanya, el 42% dels municipis a España està en risc de despoblació, mentre que a França, Itàlia i Alemanya els percentatges de localitats en aquesta situació són del 7%, el 4% i l’1%.
Aquesta dinàmica demogràfica té una causalitat directe en la creació de la megapolis madrilenya. Hi ha un degoteig d’espanyols que es muden a la Comunitat de Madrid de forma constant. No només des de poblacions rurals, sinó que cada cop hi ha una proporció major de persones vingudes de les capitals de província. D’aquesta forma, Madrid es consolida com la principal receptora de talent del país, aglutinant un 39% de les persones que emigren dins d’Espanya, amb un 65% dels titulats universitaris. Aquestes dades s’han obtingut des de l’estudi ‘Descapitalització educativa i segona onada de despoblació’ realitzat per la Universitat Autònoma de Barcelona, el qual analitza els moviments migratoris de la població espanyola d’entre 25 a 39 anys, entre el període de de 2013–17. A la següent figura, es pot veure gràficament com Madrid és el principal receptor de la migració interna de l’Estat espanyol en aquesta franja d’edat.
Font: figura extreta de l’estudi ‘Descapitalització educativa i segona onada de despoblació’
La regió madrilenya registra un total de 29.320 entrades a l’any amb 19.185 sortides, amb un flux positiu de 10.135 persones, el més elevat d’Espanya. El 35% d’aquests migrats nacionals són provinents de les CCAA’s de Castella i la Manxa i de Castella i Lleó.
Alhora, Madrid expulsa aquells joves sense estudis universitaris, els qual es veuen obligats a emigrar a llocs més barats per viure. Generant així un procés de gentrificació i de discriminació per capital humà. L’estudi de l’UAB ressalta les enormes dificultats que tenen les regions confrontants de retenir el talent i el capital humà. El nou procés de despoblació d’aquestes regions es caracteritza per ser un procés selectiu d’emigració. Amb els joves universitaris sent els principals propulsors de l’èxode rural.
Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, les 3 províncies que han guanyat més població en els últims 5 anys són Madrid amb 49.730 habitants nous, seguida per Màlaga amb 10.973, les Illes Balears amb 10.714 i Tarragona amb 3.806.
Estructures econòmiques: Madrid vs Catalunya
La Comunitat de Madrid porta 5 anys consecutius superant en aportació al PIB nacional a Catalunya. Si ens fixem tant en el sector primari (agricultura) com en el secundari (industria), no trobem que Madrid sigui superior, tot el contrari. A nivell agrícola, és inexistent i pel que fa a la industria, a Catalunya es dobla l’activitat en comparació amb la comunitat madrilenya. Si ens centrem en el sector serveis i focalitzem en la part pública, Madrid té uns 70.000 treballadors públics més que Catalunya, però que semblen irrellevants pel que fa a la definició de la potencialitat econòmica de la regió.
És doncs, en el sector de la informació i les comunicacions, en les finances i assegurances; i en les activitats professionals, científiques i tècniques en que Madrid té un valor afegit. Superant en aquests 3 àmbits en 30.000 milions d’euros als generats a Catalunya, anualment. Són sectors dinàmics, que han preferit ubicar-se a Madrid per una fiscalitat més baixa i per la concentració de recursos.
Canviar dinàmiques? El marc de la competència o el de la cooperació
La concentració de recursos econòmics, socials i humans en les grans àrees metropolitanes és un procés lògic en la globalització. Els Estats han deixat de tenir la rellevància en l’àmbit econòmic que havien tingut en el passat, deixant lloc a les grans concentracions demogràfiques les quals s’articulen en àrees metropolitanes. A l’Estat espanyol comptem amb dos centres urbans d’una gran potencialitat econòmica: Madrid i Barcelona. Tot i així, vivim en una dinàmica competitiva entre ciutats, en que la centralització de recursos a la capital madrilenya s’imposa i té com a conseqüència perjudicis a nivell general de l’Estat. Per què? Doncs perquè quan existeixen dinàmiques de competició entre ciutats es genera una sobre absorció de recursos, per tal d’imposar-se a la ciutat rival, perjudicant així a la resta del territori i generant unes desigualtats territorials més elevades. En canvi, una dinàmica de col·laboració entre les àrees metropolitanes de Barcelona i Madrid podria tenir externalitzacions molt positives, no només entre elles, ja que podrien generar una oferta de serveis més amplia i potenciar la inversió estrangera, sinó que també afavoriria als territoris coalindants, els quals es veurien afectats econòmicament de forma positiva per deixar endarrere el marc de de sobre absorció de recursors de les grans àrees metropolitanes.
Els catedràtics Ramió i Casals en un article pel diari El País anomenat ‘Madrid y Barcelona, un modelo cooperativo’ escrit l’any 2019, fan un crit a la voluntat col·laborativa entre les dues ciutats. En el seu article proposen la unió de dues de les principals universitats de Madrid i Barcelona situant així a l’Estat espanyol a la vanguardia econòmica i científica en el món i adaptant-se al model policèntric de la mateixa forma que ho fa Alemanya amb Berlin, Frankfurt i Munich, Itàlia amb Roma, Milà, Gènova i Turí i Austràlia amb Sidney, Melbourne i Canberra.
Una possible mesura per trencar aquesta dinàmica és ampliar el nombre de ministeris similars als d’altres models estatals amb nombres superiors de ministeris com és el cas de França, Nova Zelanda o Regne Unit. A més a més, els ministeris es podrien descentralitzar i ubicar-se a diferents parts del territori, trencant amb la seva concentració a la capital de l’Estat. Altres institucions i organismes també es podrien reubicar. Sobretot, tindria lògica fer-ho en el cas del Senat, el qual es tracta d’un òrgan de representació territorial, tot i que a nivell pràctic, no és així. L’Estat espanyol té un gran nombre de problemàtiques vinculades amb la identitat nacional. No només es tracta del cas català, també al País Basc i Galicia existeixen conflictes en la integració estatal, així com amb els nous partits perifèrics sorgits dels moviments de la ‘España Vaciada’, tot i que no tenen una base nacionalista. L’aparició d’aquesta tipologia de conflictes polítics demostra la inadequació del model actual i un sistema polític en el qual la ciutadania es sent menys representada. L’actual model impulsa la polarització política i l’hiperfragmentació parlamentaria. S’enforteix el cleavage centre — perifèria, es prioritza l’egoisme polític i s’abandona la voluntat de crear una espai de debat polític i públic viable en que els diferents grups, cadascun amb els seus interessos polítics, hi tinguin cabuda.
La rivalitat Madrid — Barcelona és una condició sine qua non del sistema politicoadministratiu espanyol, (i sinó observem el món del futbol i els grans incentius que comporta aquesta rivalitat), però s’ha de generar un marc d’igualtat d’oportunitats entre ciutats i entendre que (es vulgui o no) formen part del mateix projecte polític i els seus interessos són compartits. Perquè l’Estat espanyol pugui avançar en la seva estructura econòmica i administrativa, es requereix que l’Administració pública defineixi un model d’organització més adequat a la realitat i que potencií les capacitats productives de tot el territori espanyol. Un marc que tingui en compte els dos principals motors econòmics de l’Estat espanyol i que construeixi les normes i condicions per aprofitar aquesta compatibilitat necessària.
Bibliografia:
Rodríguez-Pose, A. & Hardy, D. (2021). Reversal of economic fortunes: Institutions and the changing ascendancy of Barcelona and Madrid as economic hubs. Growth and Change. 52: 48– 70. DOI: https://doi.org/10.1111/grow.12421
López-Laborda, Julio & Sauco, Fernando Rodrigo, (2017), Movilidad de los contribuyentes de rentas altas en respuesta a las diferencias regionales en los impuestos personales, No eee2017–28, Studies on the Spanish Economy, FEDEA, https://EconPapers.repec.org/RePEc:fda:fdaeee:eee2017-28.
Barcelona, Madrid y el Estado (2019). Jordana Casajuana, Jacint. LOS LIBROS DE LA CATARATA. 192 pagines. ISBN-13: 978–8490976340.
Informe Anual del Banco de España (2021). Capítulo 4: La distribución espacial de la población en españa y sus implicaciones económicas. Link:https://www.bde.es/f/webbde/SES/Secciones/Publicaciones/PublicacionesAnuales/InformesAnuales/20/Fich/InfAnual_2020-Cap4.pdf
Madrid se va (27 de febrer de 2001). Maragall, Pasqual. El País. Article d’opinió: Tribuna. Link: https://elpais.com/diario/2001/02/27/opinion/983228408_850215.html
Madrid se ha ido (7 de juliol de 2003). Maragall, Pasqual. El País. Article d’opinió: Tribuna. Link: https://elpais.com/diario/2003/07/07/opinion/1057528808_850215.html
González-Leonardo, Miguel, López-Gay, Antonio i Recaño, Joaquín (2019) Descapitalització educativa i segona onada de despoblació. Centre d ́Estudis Demogràfics i Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona. PERSPECTIVES DEMOGRÀFIQUES, num. 17. DOI: 10.46710/ced.pd.cat.16
Madrid y Barcelona, un modelo cooperativo (23 de maig de 2019). Ramió, Carles & Casals, Jaume. El País. Article d’opinió. Link: https://elpais.com/elpais/2019/05/22/opinion/1558519563_842457.html
